u EQUIP BÀSIC
MUNTANYA HIVERNAL
EQUIPAMENT
I MATERIAL
Anomenem
equip
als
elements que intervenen directament en la nostra protecció del medi ambient
desfavorable. Aquí ens referim a tota la vestimenta, interior i exterior, i
l’equip de bivac.
Entenem
per material
tots
els objectes, complements i eines que fem servir per a progressar, romandre o
augmentar la nostra seguretat a la muntanya.
La
muntanya és un medi hostil per a l’ésser humà, i nos ens hi podem dirigir sense
protegir-nos adequadament. Hem de reflexionar, però, que el material ens ajuda,
però no és la clau de l’èxit. Els nostres coneixements i experiència son els que
ens han de proporcionar la seguretat necessàries per fer activitat en
muntanya.
Als
que s’inicien a l’alpinisme hem d’aconsellar que no comprin tot l’equip d’un
cop. Seria bo, fer una o dues compres per cada sortida. Ja sigui per la
motxilla, les botes o el sac de dormir, i esperar a tenir prou experiència per
triar correctament, abans de gastar els diners.. La millor informació
l’obtindrem de muntanyencs experimentats, professionals, instructors i
esportistes que ja hagin provat sobre el terreny el material en qüestió. També
s’aprèn bastant llegint revistes especialitzades i, sobre tot, equivocant-nos
sobre el terreny.
FACTORS
EN LA DECISIÓ DE COMPRA
NECESSITAT
MANTENIMENT
ASSESSORAMENT
OPTIMITZACIÓ
IDONEÏTAT
ADQUISICIÓ
La
Necessitat
ha
de ser el primer factor que provoqui l’adquisició d’un article o producte. Un
cop tenim clar que necessitem tal o qual article, ve el gran problema: triar
entre tot el que ens ofereix el mercat. Labor gens fàcil amb la diversitat i
especialització actual. L’assessorament
i la informació són
molt importants, tenint present que en allò que comprem dipositem la
nostra
confiança
i seguretat. La idoneïtat
depèn
de factors com el pes, volum, polivalència, durada, homologacions, i el preu. Un
cop hem fer l’Adquisició,
hem d’optimitzar
el
seu ús i això ho aconseguirem amb un profund coneixement de les tècniques i usos
per als que ha estat dissenyat. Per últim, un manteniment
i conservació correctes
són una garantia de durada i
aprofitament
màxim del seu rendiment.
Aquest
esquema el podrem fer servir en l’exposició de tots els elements de l’equip i el
material.
ELS
TEIXITS
Les
peces de vestimenta estan construïdes per teixits, aquests per fils i aquests
per fibres.
En
els primers temps del muntanyisme no més es feien servir fibres
naturals.
D’origen
vegetal: (cotó, lli, jute, ) o animal: (llana d’ovella i d’altres animals,
...).
Actualment
es veuen desplaçades per les fibres artificials en la confecció de vestimenta,
degut als avantatges en quant a pes, durada, resistència, etc. Les fibres
artificials son monofilaments (fibres continues) i en la seva majoria son
polímers derivats del petroli (nylón, poliester, polipropilé,
etc.)
EL
SISTEMA DE CAPES
És
millor diverses capes aïllants de roba fina que no una de gruixuda. Entre capes
es creen cambres d’aire que retenen l’aire, que és en definitiva el que ens
manté la temperatura. A més ens permet gran polivalència al poder treure i posar
capes segons les necessitats.
Peces
interiors:
Les més adequades són les de fibres artificials doncs s’eixuguen ràpidament,
mantenen les qualitats aïllants quan es mullen, són confortables i lleugeres.
Ens interessa que siguin ajustades i prou llargues per cobrir la zona lumbar.
Existeixen d’una sola peça (granota) i de diferents gruixos. Amb temperatures
càlides, el cotó ventila i refreda prou bé (i es barat).
Peces
d’ús intermedi: Els
actuals teixits de poliester (fibra polar o “fleece”) son els més adequats per
aquesta segona capa. També troben de diferents gruixos. Aquestes peces no ens
protegeixen del vent, la pluja o la neu, per tant no hauran de ser en excés
voluminoses per permetre posar-nos còmodament una peça de protecció exterior. La
llana manté algunes qualitats aïllants quan es mulla, però triga en eixugar-se,
és voluminosa i pesada.
Peces
exteriors: Aquesta
3ª capa ens protegeix del vent, la pluja i la neu.
Hem
de trobar un teixit que ens ofereixi un equilibri entre impermeabilitat
i
transpirabilitat;
entre resistència, lleugeresa i durada. Els teixits impermeables/transpirables
es poden classificar de moltes formes: per la seva composició, pel funcionament,
per l’aplicació o per la columna d’aigua (test Schmerber). Aquesta darrera és la
més pràctica pels consumidors. Entre els teixits amb una columna més elevada es
troben: Gore-tex,
Membrain (Marmot),
Conduit
(Mountain
Hardware), Sympatex
(Vaude),
Textrem
(Solo
Climb),
Powertex
(Salewa),
Ozone
(Diamir),
Triple
Point (Lowe),
H2NO
(Patagonia),
Omnitech
(Columbia).
ELEMENTS
DE LA VESTIMENTA
Protecció
del cap: El
cap representa menys del 20% de la superfície del cos, però al no tenir
protecció de teixit adipós, por irradiar fins un 40% de la calor corporal. Cal,
per tant, protegir-lo adequadament. Un passamuntanyes és mol versàtil, doncs pot
cobrir a la vegada el cap, la cara i el coll; o be, enrotllats al cap con un
gorro. Farem servir fibres sintètiques. Podrem completar
la
protecció
amb la caputxa impermeable de la nostra jaqueta.
Protegirem
el cap del sol amb una gorra de cotó, o millor un gorro tipus tenis que ens tapi
també les orelles i el clatell.
Per
als ulls, unes bones ulleres de sol, que poden tenir proteccions laterals i
també pel nas.
No
hem d’oblidar crema de protecció solar per la cara i els
llavis.
Protecció
de les mans: Les
manyoples abriguen més que els guants, però permeten menys llibertat de
moviments. El concepte de capes, també l’aplicarem a les mans: amb baixes
temperatures podem combinar uns guants fins com primera capa amb unes manyoples
exteriors. Hauran de estar fets de teixits sintètics que mantinguin la calor
fins i tot xops. Existeixen guants i manyoples de llana amb diverses proporcions
de fibres sintètiques; i
combinacions
de pell amb teixits resistents com la cordura
i
membranes impermeables amb aïllants sintètics pel fred intens. Preveure
recanvi.
Protecció
dels peus: Els
peus i les mans son les primeres parts del cos en
refredar-se.
Per
als mitjons,
la llana encara és vigent. Tot i que també trobarem teixits sintètics com els de
la roba interior amb resultats similars. És important que siguin prou alts
perquè sobresurtin de les botes i que no ens facin arrugues que provoquin
incomoditats i butllofes. Preveure recanvi.
Calçat:
Tenim
diverses opcions per triar. Les botes de cuiro clàssiques, les botes amb
pannells de fibres sintètiques (Ex.: kevlar) i cuiro, i les botes de
plàstic.
Característiques
a valorar:
Certament
el manteniment de les botes dobles de plàstic és pràcticament nul, en comparació
amb les de cuiro. Proporcionen un aïllament i una protecció tèrmica extra en
ascensions de diversos dies sobre neu i glaç. Per contra, les de cuiro son més
contingudes en volum i ens proporcionen unes millors sensacions de tacte als
peus.
Valorarem
que siguin realment gramponables amb grampons automàtics, amb soles
rígides.
Les
botes que incorporen membranes transpirants i impermeables son eficaces però no
màgiques. Certament son més impermeables i més aïllants tèrmicament, però les
membranes en les botes acostumen a durar poc. En qualsevol cas, la talla ha de
ser la correcta, sense comprimir el peu i tenint en compte els mitjons que
portarem.
MATERIAL
PER A PERNOCTAR
Sac
de dormir
És
un dels elements més importants, junt amb les botes i la
motxilla.
Dormir
confortablement es indispensable per afrontar l’activitat d’un dia en
muntanya.
Parts
d’un sac
1.
Cos trapezoïdal amb costures
desplaçades,
teixit exterior
antiesquinç.
2.
Tapeta tèrmica a la cremallera.
3.
Solapa del collarín.
4.
Collaret d’espatlles encoixinat.
5.
Caputxa antifred
6.
Sistema de tancament.
7.
Zona dels peus ergonòmica
8.
Interior de teixit suau.
9.
Cremallera de doble cursor.
Els
materials aïllants que es fan servir en els sacs de dormir son la ploma i les
fibres sintètiques.
Els
bons sacs de ploma ofereixen un insuperable rendiment calorífic amb un pes i
volum mínims. Per contra, perden la seva capacitat aïllant quan es mullen,
triguen molt en eixugar-se i son molt cars. Els aïllants sintètics són més
resistents a la humitat, conservant les seves característiques. Per començar,
pot cobrir les nostres necessitats un sac de fibra de qualitat, forma tipus
mòmia
i
amb una temperatura de confort entre els 0°
i
-5°.
Catifa
aïllant. A
l’estiu o a l’hivern, dins una tenda o a l’exterior, l’ús d’un aïllant entre el
terra i el sac és fonamental per garantir el seu
funcionament.
Imprescindible
amb el terra xop o amb neu.
Estan
construïdes amb espumes de cèl·lules tancades de polietilè o
neoprè.
Son
lleugeres, confortables i barates.
Funda
de bivac.
Per protegir el sac. Crea una cambra d’aire addicional.
Els
teixits
impermeables i transpirables son l’única solució. Una bona funda
de
bivac
és necessàriament cara.
Tenda
de campanya.
Possiblement la tenda més polivalent sigui la de forma
de
cúpula, autoportant, amb doble sostre i transpirable. Les anomenades
“3
estacions”
són les més versàtils, mentre que les de “4 estacions”
estan
dissenyades
per alpinisme hivernal i expedicions.
PIOLET
És
l’instrument fonamental pel moviment i la seguretat en terreny nevat i
glaçat.
Es
necessita una gran pràctica per utilitzar-lo correctament i dominar totes les
tècniques de progressió i seguretat per aprofitar totalment totes les seves
qualitats.
En
general considerem que las fulles corbes son bones per corredors i per
activitats tot terreny. Les fulles “Banana” (amb la corbatura invertida) son
ideals en terreny vertical i cascades i són molt
polivalents.
La
composició del acer de la fulla i el seu gruix son determinants en la seva
durada i eficiència, doncs s’ha de tenir en compte la “fatiga del
material”.
En
quant als mànecs, el recte és el més polivalent. Els ergonòmics són útils en
escalada vertical i cascades, tot i que no imprescindibles. La longitud és mol
variable, però considerem els 55 cm. la llargada més polivalent. Tot i que per
ascensions clàssiques convé més llarg, sobre els 70 cm.
Son
interessants les perforacions per practicar ancoratges. Al cap, a la punta i a
l’eix del mànec, per col·locar una dragonera.
Assaigs
i homologacions UIAA
Resistència
del cap.
Resistència
de la punta.
Resistència
del mànec.
Resistència
de les unions del mànec amb el cap i la punta.
Conservació
i manteniment
Un
ús correcte és la millor garantia de conservació.
Evitarem
torsions a la fulla, cops de la fulla contra la roca, cops de martell en excés
al cap, i fer-lo servir per funcions per les quals no ha estat
dissenyat.
Convé
esmolar amb cura la punta de la fulla, sense escalfar en excés el material (per
tal que no perdi el temple) i conservant l’angle original de la
fulla.
Revisar
la dragonera i apretar els caragols (si en té).
CASC
El
casc ens protegeix el cap d’impactes de pedres, gel, elements del material i
possibles xocs en caigudes.
Un
casc deu absorbir part de l’energia dels possibles impactes i repartir-la per la
superfície del cap, amortint la transmissió al crani i a les
cervicals.
Assaigs
i homologacions UIAA
Els
tests d’homologacions UIAA, estan orientats a definir els valors mínims i màxims
de resistència. Es realitzen sometent al casc a impactes en diferents posicions
i a diferents alçades. El casc deu absorbir la força sense trencar-se i sense
transmetre una força excessiva. També les corretges son sotmeses a
comprovació.
Conservació
i manteniment
No
hem d’exposar-lo a productes químics, no guardar-lo al sol. El netejarem amb
aigua i revisarem les costures i unions.
El
cascs tenen una vida aproximada de 5 anys per a un ús normal, a partir dels
quals deixen d’oferir garanties.
GRAMPONS
La
seva utilització complementa al piolet en neus dures i glaç, i ens permet
afrontar pendents que sense ells serien impossibles.
Es
divideixen en: Articulats i rígids.
Articulats:
Estan indicats per a la marxa i activitats de dificultat
moderada.
Generalment
estan dotats de corretges per a adaptar-los a tot tipus de
bota.
Rígids:
Son els més adequats per la tècnica de les puntes davanteres, i per tant, per
alpinisme en terrenys verticals i difícils. Poden tenir 12 puntes o
més.
Pel
glaç és convenient que el parell de puntes més proper a les davanteres estiguin
inclinades cap endavant, per proporcionar estabilitat. El material acostuma a
ser l’acer en diferents aleacions (cromo molibdeno)
Els
sistemes de fixació, poden ser automàtics, semiautomàtics i per
corretges.
Les
corretges son encara vigents per calçat tou o sense hendidures on
els
automàtics
no s’ajusten
Conservació
i manteniment
Els
grampons són sotmesos a un dur treball, i per tant, els haurem de revisar sempre
amb molta cura després de l’ús.
És
important esmolar a mà i amb cura les puntes dels grampons. Revisar els cargols
i sistemes de fixacions. Evitarem guardar-los mullats. També caminar per la roca
sense necessitat.
Una
perfecta adaptació a la bota ens garanteix un ús òptim. La utilització de
planxes que evitin els pans de neu és imprescindible per
seguretat.
MOTXILLA
Des
de la prehistòria, l’home ha fet servir diferents tipus de recipients per
transportar a l’esquena: objectes, aliments, equip i material,
etc.
Les
antigues motxilles de lona amb reforços de pell, van canviar ràpidament amb
l’aparició de les fibres sintètiques, que les van fer més lleugeres i, en alguns
casos, mes resistents. Les formes també han evolucionat, aconseguint més
comoditat y un repartiment més natural del pes amb els dissenys ergonòmics. De
les formes de pera (més amples per la base), s’ha
evolucionat
a
formes cilíndriques i també tipus cuévano (més amples a la part
superior).
Diferenciarem
entre les motxilles de capacitat reduïda (fins a 45 litres) aptes per a sortides
d’un dia, de les de capacitat mitjana/elevada (entre 50 i 80 litres), adequades
per portar el nostre equip i material en sortides de diversos
dies.
Les
butxaques laterals augmenten la capacitat de càrrega, però desestabilitzen i
dificulten el pas per llocs estrets.
Característiques
a valorar: Resistència del material. Densitat de l’encoixinat de l’esquena, les
espatlleres i el cinturó lumbar. Costures reforçades. Corretges de compressió
per reduir el volum o evitar el desplaçament de la
càrrega.
Possibilitat
d’augmentar la seva capacitat amb un faldó superior i butxaca superior. Fixador
pectoral. Elements que permetin el transport de certs articles (piolets,
grampons, bastons, aïllant...) Adaptació a la nostra morfologia i a l’ús que li
donarem. Alguns models tenen com a opció una funda
impermeable.
Parts
d’una motxilla
.
1.
Ajust de l’alçada de la tapa
2.
Nansa
3.
Tirants superiors de les espatlles
4.
Espatlleres anatòmiques
5.
Esquena encoixinada
6.
Fixador de pit
7.
Ajust a la cintura amb sivella/tanca
8.
Encoixinat lumbar
9.
Cinturó encoixinat i anatòmic
10.
Ajust lateral del cinturó
11.
Tensors de les espatlleres
12.
Anelles porta-material
13.
Ajust de l’alçada de les espatlleres
14.
Cintes de compressió i porta-esquís
PALA
Una
petita i lleugera pala de neu és una èina interessant en alpinisme hivernal i a
l’alta muntanya.
Existeixen
pales de policarbonat, alumini i d’acer, amb mànecs més o menys curts. En
general no acostumen a ser molt resistents (excepte les d’acer), i tot i que
poden moure amb facilitat neu tova, en neus consistents es tornen
ineficaces.
ESQUÍS
I BASTONS
Existeixen
molts tipus d’esquí al mercat:
Curts
(ideals per aproximacions), estrets, telemark, esquí alpí de
muntanya...
Hem
de trobar l’equilibri que ens permeti pujar amb un material lleuger i esquiar
després amb seguretat i tècnica.
També
existeixen diversitat de fixacions de seguretat en quant a pes, seguretat,
durada i preu.
Les
pells de foca, són el complement necessari en el moment del
ascens.
Construïdes
amb fibres sintètiques, tenen el pel més o menys llarg i
dur.
Els
bastons poden ser normals, telescòpics, i fins i tot, desmuntables per formar
una sonda de recerca de víctimes. Han de ser robustos i adaptats a la nostra
alçada i pes. Són útils, no només per l’esquí, sinó que podrem utilitzar-los per
descarregar l’articulació del genoll, sobre tot en els
descensos.
RAQUETES
DE NEU
Són
una opció molt interessant, sobre tot pels no esquiadors. Ens permeten
desplaçar-nos sense enfonsar-nos en la neu. Tenen limitacions en pendents
forts.
ACCESSORIS
LLANTERNA
FRONTAL
És
un accessori imprescindible en llargues escalades. Es fonamental fer servir
piles de llarga durada. Existeixen bombetes al·lògenes que augmenten
considerablement el llum, però per contra la durada de les bateries és molt més
petita.
Actualment
existeixen les llanternes de diodes, amb una llum menys focalitzada i amb una
durada molt superior. També hi ha llanternes que combinen les dues
tecnologies.
FOGÓ
Hem
de triar el més adequat a les nostres necessitats i
polivalent.
Hi
ha de combustibles sòlids, líquids i gasosos.
Els
de cartutxos de gas són els més utilitzats per la seva simplicitat i fácil
manteniment.
És
interessant que incorporin un paravent, algun sistema per penjar-lo i els
recipients adequats.
MATERIAL
D’EMERGÈNCIA
FARMACIOLA
Emporteu-vos
només allò que sabeu fer servir.
Farmaciola
individual:
A
més dels medicaments d’us personal habitual ha d’haver-hi:
Protecció
solar per la pell i els llavis
Analgèsics
(aspirina 0,5 g. 20 comprimits)
Petit
material de cures amb:
Desinfectant
extern
Gases
estèrils
Bena
adhesiva
Bena
elàstica
Pomada
oftàlmica o col·liri
Tisores
petites
“Tiretes”
MANTA
TÈRMICA
v PROGRAMACIÓ DE
L’ACTIVITAT
L’ALTA
MUNTANYA
L’ESCENARI
PER LA PRÀCTICA DE L’ALPINISME I L’ESQUÍ DE MUNTANYA
El
concepte
No
és fàcil trobar una definició de l’alta muntanya, i no ho és perquè d’entrada ja
és difícil definir el que és una muntanya. Malgrat tot, intentarem fer una
aproximació amb algunes propostes, sense oblidar que aquestes no tenen més que
una validesa local, i ben segur que a d’altres regions del món poden no tenir
sentit.
Podem
definir la muntanya com una àrea que presenta un important relleu per damunt de
la plana circumdant (més de 400m), amb forts pendents (de més de 20º), amb proa
desenvolupament altitudinal com per produir un canvi de clima que comporta la
presència de més d’un estatge de vegetació.
Si
ja hem definit el que són les muntanyes, ara només hem d’afegir la neu, tots els
anys durant un període més o menys llarg, per parlar d’alta
muntanya.
Però
tenim una definició molt més fàcil i entenedora per tots nosaltres: l’alta
muntanya és el lloc on practiquem l’alpinisme i l’esquí de
muntanya.
La
imatge que ens hauria de generar el concepte d’alta
muntanya és
la d’un paisatge dominat per pics
rocallosos, clapes de neu, tarteres i rasos herbats.
Si
aquesta imatge tingués só, hauríem d’afegir-hi el vent.
A
les zones d’alta muntanya és on trobem molts parcs nacionals i nombroses
reserves de la biosfera, ja que l’home tendeix a localitzar els espais
protegits, quasi exclusivament, en territoris rostos i poc accessibles, on es
conserven els paisatges més inalterats per l’activitat
humana.
El
Clima
Caracteritzat
per les baixes
temperatures,
com a conseqüència del gradient tèrmic altitudinal.
L’acumulació
de la neu depèn de la quantitat de les precipitacions, però també de la
localització de la isoterma dels 0ºC durant l’estació freda (del final de la
tardor fins a principis de la primavera), ja que aquesta actua com a llindar per
sobre de la qual, les precipitacions cauen en forma sòlida, amb poques
probabilitats de fondre’s al llarg de l’hivern. Per exemple, als vessants
meridionals dels Pirineus centrals, hom ha estimat que a l’hivern la isoterma
dels 0ºC es situa
aproximadament
cap a 1650-1700 m.
En
una mateixa latitud, la fusió de la neu es produeix tant més tard com més
elevada és la cota altitudinal. Per exemple, al Alps orientals, s’ha vist que la
fusió de la neu als 2000 m es produeix al final de març, als 2500 m al final
d’abril i als 3000 m al mes de juny.
Els
efectes
de l’altitud sobre les precipitacions no
són tan clars com sobre les temperatures. Les precipitacions no augmenten de
forma lineal amb l’altitud, com hem vist amb la temperatura. Sabem que una massa
d’aire en xocar amb una barrera de muntanyes (per efecte orogràfic) és obligada
a elevar-se, cosa que motiva el seu refredament i la seva saturació (amb
precipitació). Segons això semblaria lògic esperar un augment en la quantitat de
les precipitacions proporcional a l’altitud, però en realitat la distribució
vertical de les precipitacions és molt variable dins d’una mateixa muntanya i en
comparar unes serralades amb altres. En bona part això es deu al fet que el
nivell de condensació no es situa a una altitud constant, sinó que puja o baixa
d’acord amb les condicions tèrmiques generals, i també depenent de l’alçada de
les muntanyes.
En
general, a les muntanyes que no sobrepassen els 2500 m s’observa una marcada
tendència a l’augment de les precipitacions des de la base fins al cim (ex.
Pirineus, Sistema Central Espanyol, Serralada Ibèrica, Apenins, Jura, Massís
Central Francès, etc.), tot i que quan estudiem amb detall aquest fet, comprovem
que moltes localitats no segueixen aquesta tendència a causa de la seva posició
respecte als vents humits dominants (efecte d’ombra pluviomètrica). En muntanyes
més elevades, s’ha constatat l’existència, a mig vessant, d’una faixa de màxima
precipitació, a partir de la qual les pluges decreixen cap el cim (ex. Alps,
Muntanyes Rocalloses, Himàlaia, etc.). Aquesta característica es relaciona amb
la ràpida disminució altitudinal del contingut en humitat de l’atmosfera, i amb
el fet que les masses d’aire ascendents perden progressivament aquesta humitat i
esdevenen, en les serralades més elevades, masses d’aire molt
sec.
Un
fet indiscutible és que el
tant per cent d’innivació respecte a la precipitació total augmenta amb
l’altitud, a
causa de la davallada de les temperatures. Per
exemple,
als Pirineus, a 800m la precipitació sòlida (innivació) representa el
25%
de
la precipitació total, a 1150m representa el 45%, a 1600m representa el 72%
i
a
1650m el 80%.
Un
altre factor meteorològic afectat per l’altura és el
vent,
malgrat que la major influència sobre aquest factor la té el relleu topogràfic.
A latituds mitjanes i altes es produeix un augment de la velocitat del vent amb
l’altitud, especialment prop de les línies de carena i encara més a les
divisòries, on cap obstacle topogràfic no s’oposa a la seva
força.
L’exposició
a la insolació influeix
en la quantitat de neu acumulada. Les obagues
reben
menys energia, amb un temps d’insolació menor, que fins i tot en els vessants
més espadats pot arribar a ser zero hores a l’hivern, i tenen menors contrastos
tèrmics entre la nit i el dia, i una menor evaporació que els solells.
L’exposició
dels vessants als vents dominants (sobrevent)
o no (sotavent) pot ser la causa de forts contrastos en la precipitació d’uns
respecte als altres. Per exemple, coneixem l’efecte föhn que produeix un vent
càlid i sec en algunes muntanyes i que als Pirineus s’anomena fagony o
fogony.
Moltes
vegades s’ha comparat el clima de l’alta muntanya al de la tundra àrtica per la
presència de neu més o menys persistent i pel fred. Les diferències, però, són
moltes. La durada dels períodes de claror i foscor és diferent: mentre a l’Àrtic
l’hivern és una nit contínua i l’estiu un dia permanent, a les zones alpines
(inclusos els Pirineus) aquests canvis són diaris. La intensitat de la radiació
és feble a l’Àrtic, mentre a les zones alpines és més alta i augmenta amb
l’altitud, sense baixar gaire ni tan sols a l’hivern, quan el cel és serè. A
l’àrtic l’oscil·lació diària de la temperatura és petita els dies clars d’estiu,
mentre a les zones alpines és molt alta. A l’àrtic la precipitació anual és
feble, però els sòls són molt molls a conseqüència de la poca evaporació i de
les dificultats d’escorreguda. A les zones alpines les precipitacions són molt
elevades, però l’escolament de l’aigua és intens.
Els
Sòls
Els
processos de formació del sòl (= processos d’edafogènesi)
L’alteració
física de les roques és molt ràpida, a diferència de la química, molt alentida a
causa de les baixes temperatures.
L’alteració
física més característica de l’alta muntanya són els processos de gelivació (=
gelifracció). L’aigua líquida penetra a la roca i després es transforma en glaç
amb el conseqüent augment de volum que provoca la fragmentació de la roca. El
resultat és la formació relativament ràpida de pedruscalls que s’acumulen sota
les cornises, els cingles i els pics.
Els
sòls són poc desenvolupats ja que, d’una banda, la producció vegetal en aquestes
altituds és baixa i per tant la primera matèria de l’humus és limitada; d’altra
banda, les condicions climàtiques limiten el desenvolupament de microorganismes
mineralitzadors.
Els
processos cíclics de glaç i desglaç creen tota una sèrie de microrelleus de
superfície (per fenòmens de gelifluxió
i criotorbació)
molt característics que poden explicar l’existència de sòls poligonals i les
formacions en petites terrasses o graons semicirculars.
Els
estatges
El
gradient altitudinal comporta un gradient tèrmic (podem dir que, de forma
general, cada 1000m que pugem hi trobem un descens de 6,4ºC de la temperatura) i
si és prou important aquest dóna lloc a una zonació altitudinal en el que
s’anomenen estatges de vegetació.
De
la part culminal a la basal, aquests estatges són:
Estatge
nival
Amb
una prolongada innivació i amb persistència de clapes de neu durant
l’estiu.
Presència
de geleres, pendents fortes, quasi verticals, predomini d’àrees molt productores
de sediments (capçaleres d’allaus), divisòries molt
afilades.
Predomini
de líquens i molses i amb vegetació dispersa, de poca alçada, que es manté a ran
de terra, en forma de coixinets.
Estatge
alpí
-
En el que podem diferenciar:
-
Un nivell superior amb tarteres abundants i clapes de prat alpí, malmeses a
conseqüència de la solifluxió.
-
Un nivell mitjà, amb extensos prats alpins compactes als replans i
nombroses herbes no graminoides.
-
Un nivell inferior, amb presència d’arbustos i arbres dispersos,
rabassuts, deformats pels rigors del vent i la neu. Aquesta zona moltes vegades
s’estén a zones de l’estatge subalpí (l’immediat inferior) a conseqüència de
l’acció humana per tal d’afavorir la zona de pastura estival del bestiar,
principalment ovelles, vaques i cavalls.
Per
sota tindríem l’estatge subalpí que és el domini dels boscos de coníferes. El pi
negre i l’avet hi fan espessos boscos.
w NEU I
METEREOLOGIA
ALLAUS
(dossier a part)
METEOROLOGIA
Per realitzar l’estudi dels fenòmens que
es produeixen a l’atmosfera cal considerar detingudament les escales espacials i
temporals, que són: sinòptica, mesoescala i microescala.
L’usuari
d’informació meteorològica ha de tenir en compte la zona geogràfica i el període
de predicció que inclou el pronòstic, les característiques de la zona que vol
visitar i la seva font d’informació.
En general, la temperatura disminueix amb l’altitud a
raó de 0.65ºC cada 100m. Si hi ha inversió tèrmica augmenta amb l’altitud. Les
inversions apareixen especialment a les nits d’hivern amb cel
seré.
Una
massa d’aire és un enorme cos d’aire amb temperatura i humitat força constants
al llarg de la seva extensió. Un front fred separa una massa d’aire calenta
d’una freda posterior. Un front càlid és l’invers de
l’anterior.
La
condensació del vapor d’aigua que conté l’aire es pot produir de dues maneres:
per refredament nocturn (boires d’irradiació a les valls i depressions interiors
a la tardor i a l’hivern) o per ascens (formació de núvols i
precipitacions)
Els
núvols es classifiquen segons el seu aspecte i
l’altitud de la seva base. Núvols baixos: Base els 2000m. Núvols alts: Base per
sobre dels 5000m.
Els
cumulonimbus tenen la seva base
baixa però el seu cim pot estar per sobre els 10000m.
Els
cumulonimbus i nimbostratus donen precipitacions, els cirrus, cirrostratus i
altostratus anuncien la seva arribada i els altocúmuls lenticulars indiquen que
hi ha vent fort en alçada.
Les
precipitacions són estratiformes (Llarga durada i poca intensitat) o convectives (Curta durada, gran
intensitat i inici i final brusc)
Tempesta ordinària: 45’ de durada. Poca extensió horitzontal.
Primavera i estiu. Primeres hores de la tarda. A Catalunya les tempestes es
desplacen generalment d’oest a est a uns 50 Km/h.
Neva
quan la temperatura a la superfície, o com a màxim uns 400m per sobre, és de 0ºC
o inferior.
L’aire
circula en el sentit del moviment de les agulles del rellotge en els
anticiclons i a la inversa a les
depressions i el vent és més fort on les isòbares estan més juntes.
Front
càlid: Poc freqüent a Catalunya. Pluja o neu de tipus estratiforme. Pujada de la
temperatura.
Front
fred: Freqüent a primavera i hivern. Xàfecs d’aigua o neu i tempesta. Baixada de
la temperatura.
Els
tipus de temps més característics de Catalunya són: Temps anticiclònic,
anticicló amb pas de fronts freds, xàfecs i tempestes de tarda, depressió. I
llevantada.
Efecte
Föhn: Ascens sobtat de la temperatura i disminució de la humitat a sotavent
d’una serralada.
En
situació de pantà baromètric o baixa tèrmica les brises de vall afavoreixen la
formació de cúmuls i núvols de tempesta.
Als
vessants de sobrevent de les muntanyes està afavorida la formació de núvols i
precipitacions, especialment estratiformes. Les serralades també actuen com a
obstacles per als fronts.
Les
ones de muntanya indiquen un augment del vent amb l’alçada.
Els
factors del clima són astronòmics, geogràfics o meteorològics i els elements més
importants són la temperatura, la precipitació i el vent.
A
la Mediterrània hi ha les més fortes precipitacions extratropicals del mon i
també es produeixen vents regionals molt forts.
La
Península Ibèrica es troba en una zona temperada-humida. El clima de la façana
mediterrània inclosa Catalunya) té l’estiu molt sec (clima mediterrani) La Vall
d’Aran té clima atlàntic (sense estiu sec) Al sector mediterrani hi ha sis
subregions: pirenaica, prepirenaica, continental, prelitoral i litoral.
x
TÈCNIQUES DE PROGRESSIÓ
MECÀNIQUES
EN NEU
Per
desplaçar-nos per l’alta muntanya hivernal haurem de fer servir tècniques
apropiades a la marxa sobre neu i glaç. Ens trobarem amb múltiples situacions i
un terreny molt variable, amb neus de diferents tipus o terreny mixt de roca i
gel. Per això és indispensable un bon aprenentatge de les tècniques de
progressió i de l’ús del piolet i els grampons. Aquest article fa una
introducció
de
les tècniques bàsiques de progressió i assegurança en terrenys nevats i futurs
lliuraments tractaran les tècniques específiques de l’escalada en
gel.
EL
PIOLET
És
el símbol de l’alpinisme, però no és suficient empunyar un piolet per ser un
alpinista, també s’ha de saber fer servir...
Parts
del piolet
El
piolet modern és un híbrid dels antics bastons i de les destrals de glaç. Està
format pel mànec i el cap. A un costat del cap trobem la pala i a l’altre la
fulla o pic. La creu és el punt d’intersecció entre el cap i el mànec. Un forat
a l’eix del mànec ens permetrà col·locar-hi una “dragonera”, un mosquetó o una
cinta per realitzar un ancoratge. Al final del mànec trobem la punta o pica, que
ens facilitarà la penetració del mànec a la neu. El mànec pot estar recobert de
cautxú per aconseguir un aïllament del fred i una millor premsió de la
mà.
Recomanacions
-
Posar-se
guants encara que no faci fred.
-
En
travesses, agafar el piolet amb la mà de la muntanya (cantó de
dalt).
Ús
del piolet en terreny nevat
Piolet-bastó:
és la tècnica més intuïtiva i utilitzada. Ens permet afegir als 2 peus un 3r
punt de recolzament per guanyar estabilitat o recuperar-nos d’una eventual
pèrdua d’equilibri. El piolet s’utilitza com un bastó. La mà agafa el cap del
piolet amb el palmell recolzat a la pala i la fulla dirigida cap
endavant.
Piolet-recolzament
:
l’utilitzarem en pendents més fortes per pujar o baixar, seguint la línia
directa. La mà es recolza sobre la pala i la fulla s’introdueix a la neu. El
piolet es planta a l’altura del ventre i ens recolzem cap
avall.
Piolet-àncora:
per
pujar una curta secció d’un pendent fort. Aquesta tècnica ens permet superar un
ressalt molt dret quan només tenim un piolet.
Piolet-escombra:
tan sols l’utilitzarem en travesses ascendents o descendents, en pendents
moderats o drets. Agafem el piolet amb 2 mans: una agafa el cap amb la pala cap
al cos i l’altra estreny el mànec al punt de contacte amb la neu. La punta del
piolet es clava amb un moviment transversal.
És
una tècnica poc utilitzada, però que permet superar ràpidament un
curt
passatge
abrupte.
COL·LOCACIÓ
DELS PEUS
Hem
d’adequar les diferents tècniques a la inclinació del pendent i a la duresade la
neu.
Sense
grampons
En
pla caminem normalment en posició
de marxa.
Quan el pendent fa incòmode aquest tipus de progressió, obrirem els peus en
angle, amb les puntes cap enfora. Són els peus
d’ànec.
Marcar
la petjada: en
pendents més forts, piquem amb la puntera de les botes per fer esglaons. Els hem
de fer estalviant energia, no recorrent a la força muscular sinó aprofitant la
inèrcia. La distància entre petjades no ha de ser ni massa gran per evitar la
fatiga, ni massa petita per evitar que els esglaons s’enfonsin. En travesses
picarem la neu amb el caire lateral de la bota per crear la petjada horitzontal.
Els canvis de direcció els farem de cara a la muntanya.
Amb
grampons
En
terrenys poc drets caminarem, igual que sense grampons, amb posició de marxa i
amb “peus d’ànec”. Amb un pendent més dret farem servir la tècnica de
peus
plans o “totes puntes”.
Mantindrem els peus plans sobre el glaç perquè s’hi clavin verticalment totes
les puntes dels grampons. Aquesta tècnica, anomenada també “francesa”, és una
forma natural de pujar per pendents moderats i no fatiga massa les cames ni els
panxells. Té, però, limitacions en el
glaç
dur de fusió i en pendents molt drets. Puntes
davanteres:
el pes de l’alpinista recau a les puntes davanteres dels grampons. És molt
important fer servir botes rígides i grampons adequats a aquesta tècnica (amb un
1r parell de puntes cap endavant i un 2n parell a 45º) Així, cada grampó té 4
puntes en contacte amb el glaç. El cop amb el peu ha de ser precís, sec i de
poca amplitud. Hem de mantenir els talons baixos perquè el 2n parell de puntes
contacti amb el glaç i proporcioni més estabilitat i confort. Evitem els cops
repetitius que afebleixen el glaç.